El radiador que duc a la maleta

No m’acostumo a penjar coses al blog, tot i que no paro d’escriure a totes hores i en qualsevol llibreta o tros de paper. Tinc la sensació que se m’escapen coses, que tot el que estic vivint anirà perdent-se a poc a poc en la meva memòria. Avui he recordat aquell capítol de Black Mirror en què els protagonistes graven absolutament tot el que els seus ulls veuen durant tota la vida. M’he quedat amb la mirada perduda durant més de deu minuts imaginant com seria poder tenir tot el viatge gravat i guardat a un pen.

Intento retenir cada mirada, cada veu i cada imatge, però sé que no les podré guardar eternament. Tampoc les puc compartir amb ningú, com quan viatges acompanyada i temps després pots anar recordant moments que havien esdevingut llacunes. Ara no, ara depèn només de mi recordar el que jo o la meva memòria anarquista decideixi.

Avui la Cèlia m’ha ajudat a escriure. No la conec, i menys ella a mi, però encara que no ho sàpiga m’està fent molta companyia en aquest viatge. La Cèlia és una noia baixeta i amb el peu petit, com jo. I li agrada molt la xocolata. La Cèlia va ser el meu regal de Sant Jordi d’aquest 2014. I com em va ensenyar el gran Vicenç Pagès a la facultat, els llibres es comencen i s’acaben quan una vol, i per la pàgina o capítol que una vulgui, així és com els fem nostres. Per això, tot i que el llibre de la Cèlia va avançar unes quantes posicions a la meva llista de llibres per llegir, l’he anat agafant i deixant com m’ha vingut de gust, des de l’abril fins a l’hora de marxar de Barcelona. El tenia a mitges quan vaig arribar a Bamako, i no era conscient de com d’important seria anar viatjant amb la Cèlia a poc a poc. Ni abans ni després de passar un mes a Malí m’hagués fet tanta falta com just en el moment en què necessito parlar amb algú i ningú no parla la meva llengua.

No m’atreviria a explicar a ningú les meves pataletes en relació al relativisme cultural, a ningú que no estigués aquí amb mi. Però per sort, puc llegir les de la Cèlia, i d’una manera o altra, em sento compresa i puc enriure-me’n de mi mateixa més còmodament. Sóc plenament conscient que quan torni, res del que ara em molesta formarà part del record d’aquesta experiència, o que si més no, serà només una lliçó de vida.

Tot i això, la meva companya de viatge ha de saber que no, jo tampoc no m’acostumo a la dutxa amb aigua freda, ni a la salsa de baobab, ni a que em demanin per casar-me una vintena de vegades al dia, ni a que em recriminin no ser creient, ni a que em fulminin amb la mirada quan m’encenc un cigarro perquè sóc una dona. I sí, també vull cridar que jo no m’he posat amb ningú, ni he preguntat per què degollen vaques al mig del carrer, ni per què priven les dones de gaudir del sexe durant tota la seva vida, ni per què posen maionesa als espaguetis. Però no crido, obro Un radiador a l’Àfrica per la pàgina 98 i miro de compartir-ho amb la Cèlia i acabar rient-me recordant que nosaltres també estem sotmeses a un sistema capitalista i patriarcal que ens fa fer veritables collonades com algunes de les que aquí em superen.

I recordo el dia que em vaig cagar de por perquè la llum va marxar a mitja ciutat i jo estava sola a l’orfenat, i la ràbia d’arribar a l’aeroport i veure arribar soldats de l’exèrcit belga, i trobar a faltar la meva estimada fàbrica okupada com qui enyora casa seva, i sentir una cosa estranya a l’estómac en veure que Can Vies assoleix els 70.000€ i no poder compartir l’emoció amb persones que beuen aigua d’un riu marró.

Així que me’n vaig al bar amb els meus amics Gotham i Aziz, que van marxar de Costa d’Ivori fugint de la guerra i ara esperen a Bamako poder iniciar la ruta del bakalao que els portarà a l’Estat Espanyol per Algèria i Marroc. O esperaven, perquè després d’una setmana de curset intensiu sobre la tanca de Melilla, els Centres d’Internament d’Estrangers i les pasteres que mai no van arribar a la costa crec que han decidit esperar a poder arribar a Barcelona en avió. Avui, però, no els ensenyaré més fotos del Gurugú, ni de la Guàrdia Civil Espanyola atonyinant negres. Avui els explicaré que la Cèlia va estar al seu país i que tot i les dutxes d’aigua freda, va tornar amb ganes de publicar un llibre.

Anuncios

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión /  Cambiar )

Google photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google. Cerrar sesión /  Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión /  Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión /  Cambiar )

Conectando a %s